La Lali Rondalla era una dona llop fins que va néixer la seva filla Mila. Des de llavors, va passar a ser una mama amb orelles de llop, un estatus que no li va fer perdre ni una engruna de la seva ànima rockera. Parlant amb ella es detecta de seguida un caracter entusiasta i una gran passió per la seva feina. Palem amb ella de música, nens i família.

T’hem de dir Lali o Carla? Qui és aquesta noia amb orelles de llop?
Avui en dia ja em giro quan em criden qualsevol dels dos noms! La Lali és el meu alter ego, apareix quan em poso les orelles de llop… tant si li canto a la lluna plena com a nens de totes les edats. La Lali representa la nena que porto a dins, la part més primitiva, la menys racional. Com a cantautora és un personatge que em permet buscar moltes coses dins meu, coses que vull dir als altres nens.
Com a Carla també sóc autora musical i creo músiques junt amb el Salvador Fornieles per altres, sobretot per a publicitat, al nostre estudi RimskyMusic.

Eres una nena musical de petita?
Sempre he sigut molt cantarina. De molt petits, amb el meu germà canviàvem totes les lletres dels dels anuncis… encara ara em tornen com flaixos i no tenen ni cap ni peus! El surrealisme dels nens és meravellós. Als 8 anys em vaig emperrar en tocar el piano. Recordo que ma mare em deia “Però nena, ¿piano? Si la guitarra és molt més divertida!”. Però res, tots a casa es van haver de llevar una hora abans al matí per a que jo pogués fer piano de 8 a 9 al cole abans de les classes. I ballar és la meva segona passió.. i és molt terapèutic. Tots hauríem de ballar una estona cada dia!

Com es vivia la música a casa teva?
La meva mare era la bailonga i el meu pare era el musicòman. Amb molts vinils dels 60, fan dels Beatles i els Stones, quan als 7 anys li vaig portar a casa un casete dels “Hombres G” com la gran joia.. es va posar les mans al cap! Aleshores va iniciar la seva gran tasca musical al cotxe, escoltant rock’n’roll des dels seus inicis: blues negre, Chuck Berry, Budy Holly, Elvis, Beatles, Creedence, The Doors, etc. Fins que vam arribar a Pink Floyd i allà es va trencar tot. Ens els va posar massa d’hora! Com a bons pre-adolescents ens vam rebotar amb Pink Floyd, i fins molts anys després no els vaig poder gaudir, junt amb Led Zeppelin (el meu grup favorit).

El primer rock’n’roll de la història, per molts és “Rock Around the clock”

En quant a fer música, ell sempre havia tocat la bateria en grups de rock. Els dimarts per la nit anàvem a La Nau a assajar: ell amb el seu grup i nosaltres amb els nostres. A l’acabar, jo sempre entrava a fer veus amb ells una estoneta, fins que al final em vaig convertir en la cantant del seu grup durant potser… 10 anys! Compartir grup amb el meu pare és una de les coses més boniques de la nostra relació. La música no té edat ni fronteres.

Una cançó que et recordi la teva infància?
Buf, moltíssimes. Però puc triar-ne una que ara li canto molt a la Mila i que em fa recordar la meva iaia Maria (que tenia una veu preciosa). És la sardana “Per tu ploro”, poema del Joan Maragall. Un dia d’aquests l’enregistro! Una altra que em va tenir captivada tot un estiu va ser “Hotel California” dels Eagles. Em vaig aprendre amb la veu (no sabia tocar cap instrument) totes les melodies de la cançó: veus, guitarres, baix, teclats. No podia parar, em va abduir completament.

Creus que la música és important per als nens? Per què?
La música és tan important pels nens com parlar, escoltar o moure’s. És una forma d’expressió molt primitiva i que els hi arriba des del minut zero. I és tan natural per ells… només cal que miris els nens petits, a la mínima ja estan cantant! 😀

Per què vas decidir engegar el projecte de Lali Rondalla?
Els astres es van alinear quan va néixer la meva neboda i em vaig adonar que el que hi havia per als nanos no m’agradava gens. Que són petits, no tontos! Vaig començar escrivint i editant audiocontes (que són únics perquè es poden personalitzar amb el nom de cada nen!) i quasi al mateix temps vaig començar a versionar cançons tradicionals catalanes. Al cap d’un temps cada cançó nova que feia tenia una història pròpia, culminant en el disc En un planeta Blau, que crec que és el que més em defineix ara mateix. En ell es parla d’ecologia, de la primera vegada que sents “amor” (per algú que no siguin els pares), de la mort d’un ser estimat, de l’arribada d’un germanet, de trobar una vocació a la vida sense tenir por al fracàs… bé, però tot això ja ho sentireu en directe el dia 6! 😀

Com viviu vosaltres la música en família?
En el nostre cas, la Mila ja escoltava molta música dins la panxa. Jo sempre havia volgut que em passés això… però mai havia imaginat que estaria composant i enregistrant un disc amb ella a la panxa! Sí, és “En un planeta blau” i potser per això és tan especial per a mi. Per a ella també ho és perquè si en algun moment està desconsolada, només cal que sonin els primers acords de “Poeta intergalàctic” perquè pari de plorar… immediatament!

Ara la Mila té 16 mesos, ve a tots els concerts de Lali Rondalla i sempre està disposada a escoltar una cançó. Quan acabes, t’aplaudeix d’una manera tan entusiasta que tens la sensació que mai abans t’havien aplaudit. A les tardes toquem l’ukelele i ella porta el ritme amb les mans (el porta!), o toca el xilòfon, o la pandereta. I també demana asseure’s al piano… esperem que no ens faci portar-la al cole a les 8 del matí! 😛

Què és el que balleu i canteu més a casa últimament?
Amb la Mila ballem de tot! Els que posem molt últimament són els “The Leisure Society”, un pop d’un bon gust tremendo. Però també temazos com el “Happy” del Pharrell Williams, Zaz, Antònia Font i fins i tot li agrada l’electrònica de Siriusmo.