Un dels concerts més especials del Festivalot serà el que farà l’Àngel Daban el dissabte 28 a la tarda. Ha tret la pols a ‘Birondaina Xiribincleta’, un dels discos que més va marcar la infància musical de molts dels pares i mares que ara serem al Festivalot amb els nostres fills. Tot i que ja no es dedica a fer concerts, la llarga trajectòria de l’Àngel Daban té moltes coses per explicar i mereixia una entrevista a fons en homenatge a la bona feina que va fer (i encara fa) i també a tots els animadors del país que van treballar en un moment difícil i de canvi pel país, on els nens i nenes no eren com els d’ara… i els pares i mares tampoc! explica l’Àngel, per exemple, que sovint li deixaven els nens durant l’actuació i marxaven a fer encàrrecs. En aquesta entrevista a fons, l’Àngel Daban ens parla de passat i present de l’animació, de Cinc dits d’una mà, de la seva trajectòria i de l’educació dels nens.

Ens expliques qui van ser Els Cinc Dits d’una Mà?

Uff..! pels volts de 1974 vaig conèixer en Xesco Boix; cada cop que venia per Girona a fer alguna actuació m’ho feia saber i ens trobàvem, de vegades em convidava a cantar amb ell, per mi era com un mestre, jo tot just començava i m’agradava el seu estil i enfocament a l’hora de treballar amb la mainada.

Al 1977 i 78 jo ja voltava per comarques i en Xesco em va convidar a participar a les cantades que feia a les Escoles d’Estiu de Rosa Sensat, concretament a la que es feia a l’Autònoma de Barcelona, allà ens vam poder conèixer amb en Noè Rivas, en Toni Giménez i en Lluís Maria Panyella, tots fèiem animació per a nens i nenes però en diferents àmbits i zones. El fet de que cadascú anés sol amunt i avall, amb el seu instrumental, equip de so, repertori, hores de conducció… ens va fer sentir la necessitat de comunicar-nos i compartir fets i experiències.

Per aquella època em vaig instal·lar a Cerdanyola per fer els meus estudis de Pedagogia, així, aprofitant que érem a prop, vam començar a trobar-nos tot sovint, cada quinze dies o cada mes, anàvem a casa d’un o altre. Eren trobades d’amics, units per una mateixa feina, podríem dir que eren reunions de treball, on explicàvem les nostres vivències, les nostres històries, intercanviàvem cançons, contes, materials populars, idees, maneres de fer i entendre l’animació i el fet d’educar… berenàvem i passàvem una bona estona cantant i xerrant.

“En Xesco Boix era com un mestre (…) Junt amb en Noè Rivas, en Toni Giménez i en Lluís Maria Panyella ens explicàvem les nostres vivències, les nostres històries, intercanviàvem cançons, contes, materials populars…”

De mica en mica van sortir alguns “bolos”, no era aquest el nostre objectiu però ens feia gràcia cantar junts. De seguida ens van proposar fer un llibre, editat per l’Abadia de Montserrat dins la col·lecció la Xarxa, on explicàvem què feia cada un, com enfocàvem la feina, què pensàvem del món de l’educació, com podíem aplicar les cançons i la música en el món dels infants… i fins i tot vam incloure algunes de les cançons dels nostres repertoris. Així ens vam anar engrescant.

El nom va venir pel fet de que érem 5, cada un treballant individualment, però units per uns mateixos objectius, com els cinc dits d’una mà. Allò va agradar i nosaltres ens anàvem compenetrant i complimentant més, hi havien uns temes individuals que portava un o l’altre, i uns temes en grup; a més dels jocs de veus, combinàvem diferents instruments, guitarres, banjos, mandolines, percussions, flautes i contrabaix.

Al 1984 vam fer l’enregistrament “Som de pas”, en Xesco va morir a finals de juliol d’aquell any. Durant algun temps vam continuar cantant junts, però ja no era el mateix, vam fer alguns homenatges en record a ell i tota la seva filosofia de vida, fins que al cap de dos anys ens vam dissoldre.

Al 2009, després de rebre el Premi Reconeixement Infància per part de Benestar Social, ens vam animar i fa uns tres anys vam decidir fer alguns “bolos”, com a grup de forma esporàdica, arreu del país.

Què tenien de diferent, els animadors ‘clàssics’ catalans com Els Cinc Dits d’una Mà, amb els actuals? Com ha canviat l’animació amb el temps?

Podríem dir que vam ser els iniciadors d’una nova forma de treballar i utilitzar les cançons, els contes, les danses… per establir una comunicació i un contacte directe amb la mainada, volíem donar un sentit i dignificar la nostra feina. Gent com en Xesco Boix, Ara de bo, el Grup de Folk de Barcelona (Jaume Arnella, Falsterbo, Sapastres, Pau i Jordi, Consol i Ramon Casajoana, Sisa, Ia i Batiste…) i els que vam anar seguint i vam formar l’AMAPEI: Associació de Músics i Animadors Professionals d’Espectacles Infantils, (Pep López, Amadeu Rosell, Miqui Giménez, Lluís Pinyot, Lluís Atxer, La Tresca i la Verdesca, Roger Canals, Rah-mon Roma, Jaume Barri, Jordi Tonietti, Oriol Canals, Corrandes d’Animació, País de Cotó, Pep Puigdemont, Toni Ortíz, i molts més) plantejàvem l’animació com una eina didàctica, d’esplai, de missatge i transmissió de valors, de treball amb la llengua i la cultura, de país, de reivindicació… Aportant un repertori de temes propis i d’altres populars d’aquí i d’arreu, amb traduccions i adaptacions molt correctes, amb contacte directe amb les escoles, els moviments educatius, els i les mestres, moviments escoltes i d’esplais…

“Vam ser els iniciadors d’una nova forma de treballar i utilitzar les cançons, els contes, les danses…per establir una comunicació i un contacte directe amb la mainada, volíem donar un sentit i dignificar la nostra feina. Gent com en Xesco Boix, Ara va de bo, el grup de Folk de Barcelona i els que vam anar seguint i vam formar l’AMAPEI (…) plantejàvem l’animació com una eina didàctica, d’esplai, de missatge i transmissió de valors, de treball amb la llengua i la cultura, de país, de reivindicació…”

Cal tenir en compte que vam viure un moment social i polític interessant i complicat. Moltes vegades actuàvem per complicitat, per empatia, per solidaritat amb les causes… sovint també sense cobrar, però amb la satisfacció personal de participar en una lluita de caire social i un fons cultural i pedagògic. Recordo una frase típica d’en Xesco que deia: “El que no es paga en diners es paga en dinades”. No teníem un afany de protagonisme sinó de col·laboració. Això era comú en tots els camps de l’espectacle; titelles, cercaviles, pallassos, màgia, teatre… En general no érem gaires els que ens hi dedicàvem, per això ens coneixíem entre tots.

Actualment la gent surt molt preparada, tant a nivell tècnic, interpretatiu, musical, creatiu…; cada cop són més, i la competència és dura i molt forta. Hi ha coses fantàstiques i molt ben estructurades. Jo, de vegades, trobo a faltar una mica una porta oberta a la improvisació, el contacte directe i la comunicació amb els nens i nenes, un diàleg de tu a tu.

Per altra banda el públic també ha canviat. Abans, sovint et trobaves que els pares et preguntaven quant durava l’espectacle, per deixar-te la mainada allà i ells aprofitar per a fer els seus encàrrecs; actualment, amb la idea de que és un espectacle familiar, se’ls intenta comunicar que ells també formen part de tot el muntatge.

“Abans sovint et trobaves que els pares et preguntaven quant durava l’espectacle, per deixar-te la mainada allà i ells aprofitar per fer els seus encàrrecs”

Abans els nens i nenes eren com més ingenus, més innocents, no havien vist massa sovint un espectacle adreçat a ells i el descobrien amb els ulls oberts com taronges; engrescats, participaven, cridaven, intervenien i deien la seva; tot els hi sonava a nou, de seguida quedaven sorpresos i meravellats. Ara molts ja van de sobrats, i com més grans, més costa de que participin; ja ho han vist tot, estan sobremotivats, han tingut tantes sorpreses, tantes cridades d’atenció, tantes novetats que no han tingut temps per pair-ho… i s’han cremat tots aquests recurs; gairebé res els ve de nou, ja ho saben tot, ja ho han descobert tot i la feina d’animació és fa molt difícil i costeruda.

“Els nens i nenes eren més ingenus, més innocents, no havien vist massa sovint un espectacle adreçat a ells i el descobrien amb els ulls oberts com taronges (…) de seguida quedaven sorpresos i meravellats. Ara molts ja van de sobrats, i com més grans més costa que participin; ja ho han vist tot, estan sobremotivats”

Per altra banda els organitzadors i promotors d’espectacles, moltes vegades, han considerat l’animació infantil com un gènere de segon ordre, sovint hem estat i estem marginats, fins i tot, hem sigut l’espectacle regal per a una comissió organitzadora a canvi de triar l’oferta proposada. Potser, si el nostre catxet fos més elevat, la cosa seria diferent. Hi ha una idea generalitzada que qualsevol cosa és vàlida per a la mainada, no compta el tipus d’espectacle, ni la qualitat, tan sols és per omplir l’expedient. Sortosament això no sol passar, quan hi ha pel mig professionals o especialistes, interessats realment en el món educatiu i d’esplai.

“Els organitzadors i promotors d’espectacles, moltes vegades, han considerat l’animació infantil com un gènere de segon ordre, sovint hem estat i estem marginats, fins i tot, hem sigut l’espectacle regal per a una comissió organitzadora a canvi de triar l’oferta proposada”

Què compartiu tots els que us dediqueu a l’animació infantil?

Compartim unes mateixes arrels, un mateix objectiu: treballar amb la mainada, jugar, riure, divertir, esbargir, educar, respectar, transmetre uns valors, comunicar, somiar, potenciar les seves habilitats, desvetllar l’esperit crític, intentar entendre i comprendre el món junts, descobrir la nostra cultura i també les altres cultures…

Hi ha un fil màgic i invisible que lliga les cançons i la forma de fer; un diàleg des del cor i un somriure que obre la confiança per treballar plegat per un món millor, amb un futur ple d’il·lusions i esperances. És allò que deien algunes tribus índies: nosaltres som simples usuaris transmissor d’una terra, que no és nostra, i que haurem de deixar en bon estat com a herència als nostres fills i filles.

A banda també hi ha un altre tipus d’espectacle, que no té res a veure amb el nostre, adreçat a la mainada, però basat en la gran eloqüència, en molt de muntatge tècnic i escènic, escenografia, decorats, llums, colors… són espectacles essencialment visuals, pensats per projectes televisius, on el públic passa a un segon pla; a mena de franquícies, els intèrprets van variant segons l’edat, la música és enllaunada. Obeeixen a unes estratègies de màrqueting, publicitat i marxandatge amb l’objectiu de fer grans campanyes, vendre i aconseguir molts diners.

Al Festivalot portes un concert especial, revisant el teu disc ‘Birondaina Xiribincleta’, ple de hits pels que ara passem la trentena i som pares i mares de família! Explica’ns com serà aquest concert. Et fa il·lusió ‘treure la pols’ als temes?

Em fa molta il·lusió, especialment quan va sorgir la proposta de recordar aquell primer disc, enregistrat ara fa 36 anys. Aquelles cançons eren el resultat de tot el que havia estat treballant durant els dos o tres anys abans, actuacions a escoles, grups d’esplai, festes majors, ràdio, televisió… El plantejament bàsic en tots els temes és la participació del públic, bé cantant, jugant, ballant, mimetitzant, responent a les diverses situacions que es proposen i cercant la complicitat; d’aquesta manera tots se sentin també integrats com protagonistes, i com una part més dins l’espectacle.

El material partirà dels temes que formaven part de l’enregistrament: “Birondaina Xiribincleta”; són una mena de paraules màgiques que ens introdueixen al món imaginari de l’animació, amb alguna revisió i adaptació de determinats temes i complementat amb d’altres temes posteriors. Esperant que els pares i mares que en el seu moment van cantar i ballar amb aquell repertori, ara també ho facin però acompanyant els seus fills i filles per xalar i passar una bona estona. Intentarem repartir uns fulls amb les lletres impreses per poder seguir les cançons i emportar-se a casa un petit record del repertori.

“Birondaina Xiribincleta són una mena de paraules màgiques que ens introdueixen al món imaginari de l’animació, amb alguna revisió i adaptació de determinats temes i complementat amb d’altres temes posteriors. Esperant que els pares i mares que en el seu moment van cantar i ballar amb aquell repertori, ara també ho facin però acompanyant els seus fills i filles per xalar i passar una bona estona”

Cada tema té una petita història al darrera que intentaré poder explicar tot plegat en una hora. Espero que els records volin pels caps d’aquells que alguna vegada, en la seva infantesa, han viscut, han cantat, han ballat els temes.

Com recordes els anys 80 i la teva experiència com a animador infantil?

Evidentment recordo aquella època amb molta il·lusió, vaig viure i visc moments molt feliços. Vaig aprendre molt de tothom i encara em queda molt per aprendre. Em va permetre de conèixer molta gent, gent molt maca i enriquidora, pares, mestres, monitors d’esplais, educadors del lleure, companys de feina… i també estudiants, nois i noies, nens i nenes… vaig voltar per llars d’infants, per escoles de primària, per instituts, vaig rebre i vaig donar cursets, vaig treballar en els mitjans de comunicació: diaris, ràdios, televisió… vaig compondre música per alguns curtmetratges, vaig fer d’actor en petits papers d’algunes obres, vaig escriure contes, cançons, poemes… Vaig voltar per la majoria dels pobles de Catalunya… em sento orgullós i content d’haver fet el que vaig fer. I de col·laborar per construir un país millor.

Amb tants anys de trajectòria deus tenir mil anècdotes per explicar…

La feina m’ha permès de conèixer gent molt interessant, recordo un sopar amb en Pere Calders i la seva senyora, érem quatre a la taula i mai havia rigut tant escoltant les seves històries, viatges, anècdotes… de fet havíem coincidit en un cicle on ell feia unes xerrades pels alumnes d’ESO i batxiller i jo cantava pels de primària.

També vaig conèixer a en Charlie Rivel, en programes de “Quitxalla” de TVE, o l’Ovidi Montllor, la Maria Aurèlia Capmany, en Miquel Martí Pol a l’escola d’Esparreguera, en Tortell Poltrona i Claret Papiol quan feien els Germans Poltrona, la Mary Santpere, en Josep Guinovart, en Joan Brossa, la Rosa Maria Sardà en un enregistrament inoblidable, també de “Quitxalla” a Vilanova i la Geltrú…

Recordo una vegada van portar uns animals nous al zoo de Barcelona i per elecció popular em van triar com a padrí juntament amb en Tortell, la Mary Santpere i d’altres. Va ser un acte molt divertit i simpàtic.

Fa molt anys, després de fer un programa de ràdio, una multinacional tecnològica em va oferir posar veu a uns autòmats (una mena de ninots automàtics que parlen i ofereixen coses).

“La meva feina m’ha permès conèixer gent molt interessant, des de sopar amb en Pere Calders i la seva senyora a Charlie Rivel, l’Ovidi Montllor, la Maria Aurèlia Campmany, en Miquel Martí Pol, el Tortell Poltrona, la Mary Santpere, en Josep Guinovart, en Joan Brossa o la Rosa Maria Sardà”

Una altra vegada, TVE des de Madrid van comprar alguns capítols de la sèrie “Planeta Imaginari” on jo intervenia cantant i em van demanar de traduir i cantar doblant-me en castellà; després de l’experiència em van oferir de fer doblatge als estudis “la Voz de España”; vaig dir que no.

Radio 4, durant molts anys va fer un programa diari adreçat a la mainada que es deia “Amunt i Crits!” per on vam passar tots els animadors del moment. Un cop a l’any feien un de sonat; recordo una vegada que vam anar en tren, vam viatjar de Barcelona a Núria i tornada, eren milers de nens i nenes, i durant tot el viatge no vam parar de cantar d’un vagó a l’altre. Això mateix ho vam repetir l’any següent en un creuer, passejant per davant de la costa des de el port de Barcelona al de Palamós on vam fer una gran festa, i després la tornada tot cantant a ritme de les onades i amb unes vistes fantàstiques. Va ser una gran experiència per a tots i totes.

A mitjans dels 80, hi va haver un disseny de projecte… un intent de crear una Companyia de Circ, érem Els Titelles Naip, Pep, Saltimbanqui i Bocoi, La Capsa Màgica, jo mateix i més gent que ja no recordo. Durant uns mesos ens vam dedicar a somiar i pensar una idea impossible, una utopia, una història imaginada que va ser maca però irrealitzable.

Una associació cultural de Pineda de Mar, van fer una gran trobada a una casa de colònies “Can Castanyer”, al costat de Sta Coloma de Farners, allà en una esplanada van fer un dinar i jo cantava a la sobretaula; mentre ho feia, la comissió va treure una cabra que la rifaven entre els assistents, per tal que es veies algú va tenir la idea de lligar-la al peu del meu micròfon, i la pobre cabra va començar a moure’s estirant del peu, jo per tal de no interrompre la cançó i que se’m sentís bé, anava darrera del “micro” i per tant darrera la cabra. Va ser una situació divertida.

A les escoles, cada curs se sol treballar un autor i la seva obra. Un cop vaig fer una actuació a Solsona, em van disfressar de Tirant Lo Blanc i em van fer entrar al pati de l’escola muntat a cavall; va ser una escena increïble, una cantada triomfal.

Més recentment, el curs passat, a les classes de música, donava una visió ràpida de la història de la música i els seus estils amb diverses cançons que adaptava i cantàvem tots; en arribar al rock dur i el heavy vaig triar la cançó “Highway to Hell” del AC/DC fent una versió en català (Camí a l’infern); tots cantaven i participaven esverats, però no coneixien el grup, els vaig ensenyar algunes imatges d’internet i un alumne em van dir que aquella imatge la tenia, en un pòster, el seu avi a sobre el llit. Glups!

Tenint en compte que actualment et dediques a ser professor d’institut, per qui cantes ara?

Continuo de forma molt esporàdica fent actuacions arreu, però ja no visc d’això. Actualment estic, com a pedagog, donant classes en un institut i sovint canto per nois i noies adolescents entre els 12 i els 16 anys i ens ho passem molt bé.

Cantant, picant de mans, cridant, ballant… es desfoguen, deixen anar les seves dèries, les seves histèries, els mals de cap, mals rotllos, sovint descarreguen els nervis, l’agressivitat, les ganes de trencar amb tot i amb tothom per a cercar-se a sí mateixos i reafirmar la seva personalitat. És el que toca i el que han de fer en aquesta edat, d’aquí un temps ells seran els qui portaran el món endavant i per tant se l’han de fer seu i a la seva mida, i nosaltres com educadors els hem d’ajudar, orientar i donar consells i suport.

“Ja no visc de fer actuacions, però utilitzo l’animació i la música amb els meus alumnes. És una eina molt útil que no hauria de quedar mai arraconada ni oblidada”

També amb les cançons es creen vincles de col·laboració i treball conjunt, cantant, representant, ballant… harmonitzant veus, sentint el significat dels temes, coneixent el seu context i la seva ambientació… desvetllant l’interès dels seus orígens, motivant la interpretació, la recerca o la creació de nous temes.

L’animació és una eina molt útil que no hauria de quedar mai arraconada ni oblidada.

A part de les cançons, què més has pogut aprofitar de la teva època d’animador ara en l’ensenyament?

El fet de dedicar-me a l’animació m’ha donat taules i experiència per connectar i tractar amb nois i noies. Fa uns dies, en una classe de batxiller em recordaven que m’havien vist i havien participat en algunes actuacions quan anaven a la llar d’infants i a l’escola primària del seu poble; també m’havien vingut a veure en alguna plaça. Fa gràcia perquè després de tants anys, encara et recorden amb il·lusió i simpatia.

Per altra banda, el contingut de moltes cançons, contes, històries, jocs de paraules, endevinalles… m’han estat útils per treballar la música, la llengua, l’expressió, la comprensió, la dicció, la creativitat, l’autoestima, els valors, les emocions, els sentiments, la diversitat, la inclusió… per motivar el treball en grup, la col·lectivitat, la solidaritat, a ser crítics i pensar…

Quina música se’ls ha de posar als nens i què se’ls pot explicar a través de la música?

En principi jo diria de tota mena, tot tipus de música, d’estils, de formes d’interpretació… però el més important és que sàpiguen i entenguin el què escolten, quin és el seu contingut i què vol dir la lletra, què ens comunica el seu autor; analitzar i pensar si estan o no d’acord amb el què es diu, perquè es diu; allò al què em referia abans: ser conscients i crítics i no deixar-se manipular.

Des de fa uns anys, les estructures socials i de consum, no deixen que els infants facin el seu procés evolutiu normal i natural. Els adults, inclosos els pares i mares, a través de la publicitat i dels mitjans, han caigut en el parany, i intenten que la mainada cremi ràpidament l’etapa infantil i de la pubertat, per vestir, aparentar, actuar i pensar com un jove de 20 anys, sense passar per un desenvolupament físic i maduratiu, adaptant la roba, els complements, el maquillatge, la música, els gustos… I per altre costat els adults i persones madures volen rejovenir-se i semblar-se també als joves de 20-30 anys. No accepten la realitat, el moment en que es troben, ni tampoc accepten que els fills siguin el que són, nens i nenes. Els docents hem de ser conscients de tot això, i en el camp de la música, defugir d’aquest muntatge, però amb arguments. La música pot servir per relaxar, per bressolar, per jugar, per conscienciar, per lluitar, per estrènyer els llaços d’amistat, per expressar sentiments, per explicar històries, per imaginar, per parlar de la natura…

“Des de fa uns anys, les estructures socials i de consum, no deixen que els infants facin el seu procés evolutiu normal i natural. Els adults, inclosos els pares i mares, a través d ela publicitat i els mitjans, han caigut en el parany i intenten que la mainada cremi ràpidament l’etapa infantil i de la pubertat per vestir, aparentar, actuar i pensar com un jove de 20 anys”

Steve Waring explica la formula de l’energia, de l’Albert Einstein, amb una cançó. Pete Seeger explica la història dels Estats Units en tota una col·lecció de discos. Aquí podem explicar qui eren i què feien els bandolers i saltadors de camins amb romanços. També tenim la història de Catalunya amb cançons. N’hi ha que juguen amb la llengua, amb formules matemàtiques, amb la geografia, amb l’agricultura i tot el seu procés, amb animals, amb viatges, amb oficis, amb astronomia…

La música pot ser útil per a tot, és el llenguatge del cor.