Amb aquesta cara de no haver trencat mai cap plat (sempre, però en el carnet del Super3 ja és exagerat!), en Cesk Freixas reivindica i lluita cantant. És un cantautor de nova generació, compromès, proper i inquiet; fa poc que acaba de publicar  el segon llibre “Alè de taronja sencera”, on explica la nostra història a partir de petites històries. Al Festivalot, aquest soci del Super3 portarà les cançons del seu repertori habitual, però canviarà les explicacions entre cançó i cançó perquè els nens les entenguin. Recordeu que el seu concert serà PLUS, gratuït per a tots els que hagueu comprat qualsevol altra entrada al Festivalot i tingueu polsera.

Quan vas agafar la guitarra per primer cop? per què creus que vas voler aprendre a tocar?

Agafar-la, agafar-la… des de molt petit, potser quan tenia 6 o 7 anys. A casa n’hi havia una, els meus germans la tocaven, i jo feia veure que cantava davant d’un públic inexistent. Va ser més tard, cap als 16 anys, que vaig tenir interès per aprendre els acords. I, sobretot, m’interessava poder acompanyar la veu, perquè, de la música, el que més m’ha interessat des de sempre és la seva vessant més comunicativa.

De petit què escoltaves a casa? què creus que et va influenciar amb la música que fas ara i escoltes avui?

Sonaven molts discos i molta ràdio, i els meus germans compraven molta música, en totes les llengües. Quan vaig interessar-me per tocar la guitarra, venia d’escoltar cantautores i cantautors internacionals, com Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Violeta Parra, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra… Descobrir-los va ser com un xoc inevitable, perquè vaig entendre que amb música sense guitarres distorsionades també es podia reivindicar, i que el que feien ells, parlant del seu temps i de la seves lluites, també ho podíem fer aleshores, que s’acabava el segle XX, començava el XXI i les coses estaven i estan pintades d’un negre pessimista que feia por.

Ja has tocat davant de nens altres vegades, com ha anat? 

És veritablement bonic, perquè els nens i les nenes no tenen filtres de prejudici, i els hi agrada o no els hi agrada, independentment de tota la parafernàlia accessòria que pugui tenir un projecte musical.

Adaptes el repertori d’alguna manera davant dels nens i nenes? com? ens avances alguns temes especials que potser toques?

No l’he adaptat mai, perquè crec que els infants demanen que se’ls tracti igual, sense paternalisme. El que sí que varien són les explicacions que faig de cada cançó, perquè tinguin unes mínimes referències del que hi parlo. Diria que no hi podran faltar cançons com La petita rambla del Poble Sec i La intensitat.

Ens dius una cançó per explicar el nostre país als nens. Quina els posaries?

La fera ferotge, de l’Ovidi Montllor. Per explicar-la als més petits, The Penguins, que tenen un projecte preciós que es diu Reggae per Xics, l’han versionat i adaptat de manera sublim.